No hi ha homes bons al teatre

Fa vint anys, Josep Maria Pou va segellar el seu retorn triomfal a Barcelona amb una obra d’Edward Albee anomenada La cabra o qui és Sylvia?, que el 2002 havia guanyat el Tony al millor text i havia estat finalista al Pulitzer. La peça parlava del Martin, un pobre home que s’enamora bojament d’una cabra, cosa que tensa els límits del políticament correcte i la moral dels espectadors. Avui, aquesta obra ha desaparegut del mapa. I dubto que Bill Pullman, Jonathan Pryce o el mateix Pou tinguessin cap interès a protagonitzar-la. Bàsicament, perquè Albee és massa condescendent amb el Martin, deixa la seva dona com una histèrica i té un biaix masclista aberrant.

En canvi, ara els dramaturgs miren de sobreviure amb obres aparentment feministes. Un exemple: a Un menú tancat, en cartell a La Villarroel, Jordi Casanovas porta a escena tres prototips d’home contemporani. L’Eduard, el mascle que no s’ha reciclat, el que creu que ells no són tan dolents. L’Oriol, el xef que pensa que no ha vist mai plorar els seus amics. I el Mateu, l’home que neda entre dues aigües. Tampoc Joan Yago deixa gaire ben parats els homes de Breu introducció al western, perduts en la immensitat del món arran de la mort de la mare, de l’esposa. Oriol Morales retrata a Com es moren els ocells? (Fundació Brossa) un home una mica diferent, més sensible, més a prop de Vània que del rei Lear. Però, en general, com Yago, com Casanovas, com Sergi Belbel, com Marc Artigau, com Guillem Clua, com Jordi Galceran, els dramaturgs intenten desconstruir alguns homes o oferir la seva visió del feminisme a l’estil Lali Symon o Fitzroy, amb resultats discrets.

Mentrestant, què fan les dramaturgues? El pare de la Lola, de La cadena del fred, de Yaiza Berrocal, vista fa unes setmanes a la Beckett, es queda sense feina i decideix no aixecar-se del sofà fins que fa l’últim alè. Un autèntic dropo. O els mascles que apareixen a Anatomia d’un suïcidi, d’Alice Birch: egoistes, incapaços d’entendre les seves parelles, uns ineptes emocionals.

Els homes bons han desaparegut del teatre. I del món? Hem d’anar al teatre clàssic per localitzar-ne, un Orestes, un Horaci (l’amic de Hamlet), un Vània... Potser ni Willy Loman (Mort d’un viatjant) ens semblaria un home bo. Les dramaturgues, és clar, disparen amb foc real. Victoria ­Szpunberg salva Lev Shprigelburd, el seu rebesavi, a La tercera fuga. No n’hi ha més.

Sí, les noves masculinitats estan de moda. Es publiquen novel·les, s’estrenen obres de teatre, pel·lícules, s’escriuen assajos, però crec que a elles el tema no els interessa gaire. També és una nova manera de treure el micro a les dones, de deixar-les amb la frase a mitges, perquè encara falten moltes coses per explicar. Els autors, mentrestant, busquen un camí cap a la redempció, oferir el seu punt de vista sobre el feminisme, com si aquest discurs fos, realment, el pre­eminent. N’hi ha, d’homes bons? Potser sí, però encara no són els que pugen als grans escenaris.