Dos bons motius per pujar a Montjuïc: La Font del Gat i Absis

Hi ha una barrera mental amb Montjuïc. És aquí mateix, la veiem, però ens costa pujar-hi. Mira que hi ha coses a fer a la muntanya, i especialment en aquesta, plena d’oferta cultural. Doncs ara hi ha dos bons motius més per enfilar el camí sense mandra: La Font del Gat ha reobert com a espai per menjar a la fresca i el MNAC ha estrenat un nou restaurant que dirigeix Albert Raurich amb el nom d’Absis . Ben mirat, traço un pla. Visitar la col·lecció permanent del Museu Nacional al matí, dinar al nou Absis, pair una mica al Jardí Botànic, per després voltar per la Fundació Miró i acabar sopant a La Font del Gat. Abans de tornar a la ciutat fins i tot podríem aturar-nos a veure alguna cosa al Lliure o al Mercat de les Flors. Quin dia de muntanya! I sense sortir de Barcelona.

Tornen les fontades a la Font del Gat

Una fontada era un aplec per menjar, beure i divertir-se al voltant d’una font. Tal com raja. Així es aven els dies de festa quan no hi havia centres comercials ni restaurants pertot. Un dels llocs emblemàtics on se celebraven aquestes trobades populars era La Font del Gat, a Montjuïc, situada dins d’uns jardins embaucadors que ara es coneixen com Laribal i t’allunyen de tot el més molest que hi ha muntanya avall. Després d’uns quants anys tancat, aquest espai s’ha tornat a omplir de vida amb un restaurant que porta el segell del Grup Confiteria, especialistes en mantenir o recuperar locals emblemàtics de Barcelona.

Segurament és l’espai més popular del grup, reformat sense gaires ornamentacions ni filigranes, seguint l’estil d’aquest racó que és de tothom perquè la propietat és municipal. En una gran terrassa de sorra hi ha parades les taules, de fusta, amb cadires també de fusta, semblants a les que hi podrien haver hagut en altres temps. En funció del cel, s’obren i es tanquen uns parasols de color taronja, que posen el color en un espai on els arbres també fan bones ombres. En un lateral, una petanca per als que s’hi animen, i em consta que són uns quants, de totes les edats. A veure si començarà a ser cool el atemps dels avis. No m’estranyaria gens en aquest temps de retorn a les arrels.

Com que el bar és petit, la cuina és a la vista, formada bàsicament per dues graelles. D’allà surten els espetos de carn i peix que van arribant a taula, acompanyats d’amanida d’enciam i ceba, poca cosa més, però ben condimentada, i d’altres receptes estiuenques com l’esqueixada de bacallà, unes gambes a la brasa o la coca de recapte amb sardina fumada i allioli fumat. No és una carta típica de restaurant, els seus responsables diuen que és festiva, per ar-s’ho bé. De fet, fugen del nom de restaurant, per a ells La Font del Gat és un “merendero”, diu Lito Baldovinos, fundador de Grup Confiteria amb Enric Rebordosa. Diumenges, la carta és tan breu que només s’hi pot menjar arròs. Després d’un entrant a triar entre amanida o gaspatxo, tothom menja el mateix, com en un aplec: un plat d’arròs. El tiquet és de 21 euros amb les begudes i les postres a part. Una declaració d’intencions. Volen que sigui un lloc per a tothom.

Lito Baldovinos està cada dia més enamorat de La Font del Gat, explica. “Sabíem que tenia història però no tanta”, diu en referència a tot els records que els expliquen la gent que hi va. Aquesta gran terrassa, que està presidida com el nom indica per una font amb cap de gat, va obrir una mica abans de l’Exposició de 1929 i és una obra de Puig i Cadafalch. “Per nosaltres és una fita importantíssima pel llegat patrimonial i cultural que representa l’espai a la ciutat i per l’esperit popular que s’hi destil·la i que nosaltres respectarem absolutament", remarca. No hi falta una programació musical i cultural que anima gairebé cada dia La Font del Gat. Que l’esperit popular no decaigui.

El MNAC vol potenciar el seu restaurant, rebatejat com a Absis

Sota la direcció de Pepe Serra, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) està fent una gran feina perquè cada vegada més públic local pugi a contemplar els tresors que amaga aquest impressionant edifici als peus de la muntanya de Montjuïc. Té molts reptes per davant, entre ells l’ampliació al Palau Victòria Eugènia, i ben encertadament tampoc ha volgut descuidar l’oferta gastronòmica. Amb aquesta intenció, el restaurant principal s’ha actualitzat amb el nom d’Absis i una carta a cura d’Albert Raurich, un dels cuiners més reconeguts actualment, al capdavant del Dos Pebrots, una excel·lent revisió de la cuina mediterrània, i Dos Palillos, referència de la cuina asiàtica amb empremta local.

A nivell d’interiorisme, aquest nou Absis no ha canviat gaire de la proposta anterior perquè els seus punts forts són dos: la sala mateixa on s’allotja, amb uns sostres decorats amb frescos i una cúpula de vitralls que un mirall gegantí s’encarrega de multiplicar, i les vistes, espectaculars en les taules més properes als finestrals i que s’endevinen prou bé des de les més interiors. Són les mateixes que hi ha al bar de la terrassa, que també gestionarà els propers cinc anys Vilaplana, igual que els catèrings de la Sala Oval, i el canvi ja es nota amb l’oferta de pastisseria que arriba d’Escribà.

A l’Absis, la carta vol ser mediterrània, no només catalana, encara que també. Amb producte de qualitat i temporada, entre setmana hi ha un menú de 35 euros i a les nits s’hi menja a la carta o es pot tastar el menú degustació (60 euros). “No busquem una cuina gastronòmica, d’avantguarda, sinó plats ben fets, ben presentats i que connectin amb la tradició mediterrània”, diu Raurich.

Art, història i cuina es troben en aquest nou restaurant que “anirà evolucionant amb el temps”, explica el xef, que ha començat amb una carta de primavera on destaquen entrants com el verat fumat amb menjar blanc, els sepionets a l’alli pebre, la coca d’albergínia i formatge a la menta o el vitello tonnato del Dos Pebrots, a més de diferents opcions de truites obertes. La història s’explica amb plats com el llom de lluç amb salsa verda del Sent Soví (el primer llibre de cuina catalana) o els cigrons amb bacallà, que no falten en els llibres d’història de la cuina catalana. El pollastre de pagès a la catalana amb vieires, el fricandó de vedella o la ploma ibèrica marinada en pebre vermell i romaní són altres reclams d’una carta que també vol que pugem a Montjuïc. No cal visitar el MNAC, que és molt aconsellable, anar-hi a dinar ja mereix enforntar-se a les infinites escales que porten al palau.